Diumenge, 17 de setembre
!Quina llauna!
M'he embolicat llegint aquest article de Narcís Comadira. Censura els calcs lingüístics amb ironia. Però quan fa de purista la perd. En fa un gra massa volent arraconar el sentit figurat de "donar la llauna" (molestar) -totalment normatiu- per reinstaurar "donar la lata". !Quina llauna!
Narcís comadira: "Calcar"
Quan érem petits i no sabíem prou de dibuixar, ens dedicàvem a calcar-los, els dibuixos. Moltes vegades el resultat era una mica estrafet. extravagant, o simplement ridícul. Vaig pensar en quan calcàvem dibuixos, l'altre dia, mentre anava sentint que algú a la ràdio, tota l'estona desitjava "felicitats". A no sé qui que havia rebut un premi, un tenista que havia guanyat, a una actriu que feia anys. La veritat és que ja gairebé tothom ho diu. Tothom es desitja "felicitats" a tort i dret, com si de felicitat n'hi hagués més d'una. En comptes de dir "per molts anys" o bé "l'enhorabona", no, tothom engalta això de les "felicitats". Què passa? Doncs que, lingüísticament, som unes criatures i ens dediquem a calcar les fórmules dels altres.Els espanyols, ves a saber per què, són amants dels plurals. El singular no les agrada. "Que siguis feliç" els sembla poc. Amb una felcitat no en tenen prou, en volen moltes. "Muchas felicidades", diuen. I nosaltres, criatures, apa, a calcar: "Moltes felicitats". Amants, com són dels plurals, els espanyols tampoc no en tenen prou amb un sol Nadal i aíxí parlem sempre de les Navidades. "Se acerdan las Navidades", "iremos por navidades", "celebraremos las Navidades". I nosaltres, fotuts burros, vinga "s'acosten els Nadals", "vindrem pels Nadals", "celebrarem els Nadals"... Com ens agrada calcar! De Nadal, només n'hi ha un, com de felicitat! I si els espanyols en tenen més, tant d'una cosa com de l'altra, deixem-los tranquils i anem a la nostra. I ara no se m'esgarrifin si els dic que l'any passat ja vaig sentir algú que parlava de "la Nit Bona" i "la Nit de Cap d'Any"". Calcar. No s'han fixat, anant pel carrer, que en alguns balcons hi ha un cartell que diu "en lloguer"? Doncs bé. això també és un calc. En català, els pisos són "per llogar". O quan algú et diu: "Torno en cinc minuts" en comptes de "torno d'aquí cinc minuts". O quan algú treu els "ossos" de les cireres. en comptes dels pinyols. O quan un altre posa una "dent" d'all picada i no un gra. O quan algú "dóna" un petó, en comptes de fer-lo. Tot això són calcs.
D'altra banda, no s'han adonat que, últimament, s'han mort els canaris? Fa un temps, la mania de calcar havia fet que tothnom "tingués qu'anar-hi". "Tinc qu'anar-hi", senties ben sovint. O "hi ha qu'anar-hi". Doncs els canaris s'han mort. Ara ja tothom diu "tinc qu'anar", o bé, "hi ha qu'anar". I, és clar, de la canarofília hem passat al restrenyiment col·lectiu. Tothom "té qu'anar", i si tothom "té qu'anar" vol dir que ningú no va. No deuen menjar prou fibra. ¿No s'han fixat que també, ara, a tothom "se'ls cau tot"? "Se m'ha caigut" el bolígraf, sents, "No se'm cauen els anells" va deixar anar ja fa temps una opinionada mediàtica d'arrels cadaquesenques.
Fa uns anys, "passar-se" volia dir, i això també era un calc, fer-ne un gra massa. "T'has passat, tia!" podies sentir. Però ara, com en espanyol, he sentit que vol dir senzillament "passar": "Em paso per casa teva a les sis", "em passo i m'ho dónes","passa't pel despatx", etc.
Quan jo era petit, dèiem "bassura" i "busson", però mai no ens ballava ni un sol pronom feble. Teníem la idiosincràsia de la llengua ficada al cervell. I la llengua podia suportat els nostres barbarismes lèxics sense que passés res. A tirar una carta al "busson", hi havíem d'anar, Ara, a tirar-la a bústia, això sí, "tenen qu'anar", i "es passen" per correus i, pel camí, si rellisquen "es cauen". Hi ha però, qui vol parlar un català escaient i ha sentit campanes d'això dels pronoms febles i els posa a tota arreu, menys on els ha de posar. Així cada vegada més sovint sentim: "N'hi ha ciutats molt tranquil·les..." "n'hi ha gent que...".
Aquests solen ser contracalcs, ultracorreccions. Fa poc vaig llegir en una columna d'un diari que el seu autor no ens volia "donar la llauna". Què hi té a veure la pobra llauna, ja sigui de tonyina o de cervesa, amb una cosa pesada? En català, cal dir "la lata", que no té res a veure amb la indústria dels refrescs o de les conserves. Lata, en llatí, vol dir cosa massa extensa, un discurs, una funció, una simfonia, sí que pot ser una lata. Jo, per la meva part,avui no els la donaré més.
Quadern/ El País/14-9-06
DCVB
GDLLC