Dilluns, 26 de juny
Bon viatge, Harriet
Harriet, la tortuga més vella del món, mor als 176 anys a Austràlia.
Sydney - A giant tortoise called Harriet whose 175th birthday party last year made headlines around the world died Friday in an Australian zoo.
Entrevista amb la tortuga
Joan Barril
Segui, senyoreta. No tinc pressa. ¿Li vénen de gust unes fulles d'enciam fresques? Són tendres, grogues, cruixents. Me les porta cada dia aquell noi, el Bob. Diu que està a punt de jubilar-se, però no en té l'edat encara. Va néixer quan la gran catàstrofe de la Borsa de Nova York. Els seus pares van emigrar amb el que duien posat i el que duien posat era el Bob. Des d'aleshores sempre ha estat vinculat al zoològic de Brisbane. A Austràlia sempre hi ha algun lloc per als desheretats. Però segui, senyoreta. Segui i pregunti. Avui no és el meu millor dia, però ja ho diu el veterinari que em ve a veure de tant en tant. Em diu: "Harriet, si a partir dels 170 anys, quan et lleves no et fa mal res, és que estàs morta". I riu. El veterinari és nou. Només fa 20 anys que és aquí. Em tracta com una nena i jo l'entenc, perquè realment a aquest veterinari quan es lleva li deuen fer mal més coses que a mi. Per exemple, a mi no em fa mal la closca. Peso 150 quilos molt ben portats. La gent es pensa que sóc lenta, però m'haurien de veure a l'aigua. Aquí al zoo de Brisbane disposo d'una petita bassa per mullar-me, però no és el mateix que el mar obert. Ni tan sols els taurons s'hi acostaven. Al contrari. Si jo m'acostava a ells i els pinçava les ganyes, la sang atreia els seus companys i jo continuava el meu camí entre el blau del cel i el de l'aigua.És veritat que d'això en fa una mica. Segons el calendari amb què vostès s'orienten jo vaig néixer el 1830, quan el Charles va passar per les Galápagos i se'm va endur a passar tota una vida amb la dieta de l'enciam, que si li he de dir la veritat, no està gens malament. Però aquesta data no és del tot certa. Quan el Charles se'm va endur jo feia molts anys que anava i venia cada sis mesos de les Galápagos fins a una illa del Pacífic Sud. És una illa que durant molt temps no va estar als mapes. Era un gran sorral sota un volcà extingit i unes fruites dolces i uns peixos submisos que se m'introduïen a la boca sense cap esforç. Allà vaig néixer jo. I vostè ja sap, senyoreta, que totes les tortugues tornem sempre al mateix lloc i a la mateixa platja on vam néixer. ¿No li ve de gust l'enciam tendre? Obri la nevera i prengui el que vulgui. El Bob sol deixar- me unes delicioses galetes de peix.
Però li estava explicant que la meva vida comença molt abans que el senyor Darwin tingués a bé recollir-me. Una nit, després de fresar, vaig sentir passos molt a prop meu. Eren passos humans i, la veritat, quan una fresa no està per sortir corrents. Era un home barbut. Es va asseure al meu costat i em va explicar que anys enrere havia format part com a contramestre d'una goleta francesa que s'havia enfonsat després d'un combat brutal contra un clíper britànic. El contramestre, aprofitant-se del meu tarannà pacífic i de la meva condició exhausta, va gravar el seu nom i la seva situació a la closca, em sembla que la inscripció era a la part posterior, a prop de la cua. Jo no he pogut veure-la mai. Era un missatge d'ajuda propi d'un nàufrag com ell. Després de fresar vaig tornar com cada any a les Galápagos i allà, en un illot gairebé sense vegetació, hi vaig trobar un altre home, un espanyol que va caure a la mar des de la cofa. Li vaig mostrar la inscripció del francès. Va semblar excitar-se molt i va procedir a escriure també ell el seu missatge de nàufrag. Un altre cop a l'aigua. El nàufrag francès m'esperava moltes milles al sud. Va llegir el missatge de l'espanyol i va tornar a escriure sobre la closca. Nedar és la meva activitat preferida. El nàufrag espanyol va aprofitar la meva closca per tornar a escriure al francès. I així van passar els dies, els mesos i els anys en un intens intercanvi de correspondència, fins que un vaixell de Napoleó, fondejat a Galápagos, em va veure, va llegir els missatges, es va dirigir a l'illa del contramestre, el va rescatar i el va tornar a París. Recordo que es deia Espoir, Pierre Espoir, que en francès significa una cosa així com esperança. Quan va arribar Charles Darwin a adoptar- me, el nàufrag espanyol ja només era un munt d'ossos. Vostès, els humans, solen viure poc sense aigua i sense enciam fresc.
Doncs ja ho veu, senyoreta. La meva vida va començar abans de Darwin. Tots tenim un secret, ¿oi, senyoreta Espoir? Abans d'entrevistar-me, ¿per ventura no deu haver buscat en la seva genealogia l'existència d'algun antic contramestre de la marina de Napoleó? No se n'oblidi, senyoreta Espoir, avui és aquí gràcies a mi.
El Periódico/25-6-06
Enllaços
"Happy Birthday, Harriet"
Voyage of the 'Beagle'
The Voyage Of The Beagle
Natural History of he Galapagos Islands
Dimecres, 14 de juny
Guerra de xiulets
Encara em xiulen les orelles després d'haver escoltat aquest xiulet. Es diu "mosquito" i només el poden sentir els joves i els gossos. El van inventar els grans com a arma sonora contra joves cridaners, i aquests no han trigat gaire a tornar el tret: fan servir el mateix so per camuflar els seus missatges secrets.Adolescents dels EUA i Anglaterra popularitzen un to de mòbil que els adults no poden sentir
Washington. -- Adolescents dels EUA i Anglaterra han popularitzat un to de mòbil que els adults no poden sentir i així utilitzar els seus telèfons en llocs on està prohibit el seu ús. El dispositiu es basa en la pèrdua de la capacitat per sentir sons aguts que s'experimenta amb l'edat.
El nou dispositiu és perfecte per avisar de l'arribada d'un missatge de text sense ser detectat per un adult en llocs on està prohibit. La tecnologia, que s'assenta en el fet que els adults van perdent la capacitat per sentir sons molt aguts, va ser desenvolupada a Anglaterra però s'ha estès als EUA recentment, per internet, per descomptat.
EL to de mòbils és una modificació d'una invenció anomenada Mosquit, desenvolupada per una companyia de seguretat gal·lesa per molestar joves i gratificar els adults, no al revés.
Va ser publicitada com un timbre ultrasònic molest per a l'orella capaç de repel·lir adolescents, dissenyat perquè els propietaris de comerços poguessin dispersar joves que rondaven davant els seus establiments, sense molestar els adults.
Una deficiència comuna
El principi que manté aquesta tecnologia és una realitat biològica coneguda pels experts otorrinos com a presbycusis, o orella vella, amb uns símptomes que s'estenen entre el 40 i 50% dels adults.
Mentre que la majoria d'actes de comunicació humana es donen en una freqüència situada entre els 200 i 800 herzs, l'habilitat dels adults per sentir sons molt aguts es va deteriorant a partir dels 40 anys.
"És la deficiència sensorial més comuna de la terra", ha afirmat el cirurgià auditiu i investigador de l'Institut de l'Oïda de Los Angeles, Rick A. Friedman.
Drets d'autor
"El nostre xiulet d'alta freqüència ha estat copiat. No és exactament igual al que vam desenvolupar, però és una imitació bastant bona", ha dit Simon Morris, director de màrqueting de Compound Security, la companyia de l'invent.
Després que els diaris britànics es fessin ressò del fenomen, l'inventor del so, que té reservats els seus drets d'autor, ha comercialitzat un to pel seu compte. Batejat com el Mosquitotono, s'anuncia com el verdader to del mosquit.
El Periódico
Divendres, 2 de juny
Fighting planes and aces
Ibèria ens abandona, com el desodorant. Deixa a l'aeroport del Prat el pont aeri i cedeix a Air Nostrum els vols nacionals. Ibèria plega ales i ens diu que, si volem volar més lluny, hem de passar primer per la terminal 4 de Madrid (finançada també per les nostres butxaques). Això... o volar en una altra companyia.
Que ens tornim les peles, please.
Broc estafat
Biggles in Spain (Captain W.E. Johns)
Biggles is on a cruise after being advised by his doctor that he needs a rest. Algy and Ginger are travelling with him. To their surprise, the ship is attacked and sunk off the coast of Spain. Biggles, Algy and Ginger swim to the shore and find themselves in Barcelona. Going for a drink in a bar-restaurant called 'Casa Reposada' turns out to be a big mistake. Our heroes are plunged into espionage when a man called Fraser, who Biggles once met, gives him a coded document that must be taken to the British Foreign Office. Fraser is killed by a hunchback called Goudini just as Biggles, Algy and Ginger escape through the back entrance. Here they are given a lift by a mysterious man who takes them to a hotel and then pulls a gun on them... Biggles
William Earl Johns