Divendres, 21 d'abril
Welcome
He rebut un mail on em fan saber que tinc un company d'atura navegant per Internet. Es diu Pirata i se les campa per Girona.
De moment tenim les impressions dels seus amos - il·lusionats i atabalats com a bons pares primerencs- Espero que aviat s'animi a fer-ho ell.
Llepadetes
Broc
Pirata: Diari d'una adopció
A en Pere, després d’una ullada analítica per saber de quina pasta estem fets, comenta que hi ha un gos que potser ens agradaria acollir. Es tracta d’un jove gos d’atura que una voluntària del centre va trobar fa tres mesos estirat a la cuneta d’una carretera. Semblava que l’havien acabat d’atropellar hi havia perdut un ull i quedat cec de l’altre. Després de dubtar-ho un moment hem demanat que ens l’ensenyés.El Pirata surt tot decidit seguint de prop les petges dels altres gossos que li fan de guia. Va deslligat i no corre gaire per no desorientar-se, s’orina alegrement sobre el peu d’en Pere, que es nota que ja hi té pell morta amb aquestes confiances que s’agafen de tant en tant els seus protegits. Ens explica la història del jove Pirata i ens proposa que ens l’emportem aquests dies a casa per veure com hi encaixa, li podem donar una bona dutxa i una esquilada i, si no n’acabem d’estar convençuts, el podem tornar sense cap mena de compromís....
podeu llegir tota la història aquí
Divendres, 14 d'abril
Ocells de faula
Des de fa segles, els animals ens sentim observats pels humans. Quan volen parlar d'ells sense aixecar la llebre, ens agafen a un dels nosaltres i, sense encomanar-se a cap etòleg, ens fan aparèixer en contes, faules i bestiaris com exemple d'astúcia, saviesa, força, lleialtat, paciència, traïdoria, murrieria i altres penjaments.
El pit-roig ha tingut la sort de fugir d'aquest parany. Quan Manuel Vicent el pintava com un ocell de faula, Martí Dominguez l'ha vingut rescatar.
El cervell de cacauet del pit-roig de Manuel Vicent
Martí Dominguez
És freqüent –i fins a cert punt natural– la percepció romàntica que la major part dels nostres intel·lectuals tenen encara de les coses de la natura. Josep Pla alertava del risc de projectar les nostres matusseres percepcions humanes sobre els éssers vius. En molts sentits, els escriptors tenen percepció de la natura de caire moralista, una mescla de La Fontaine i Samaniego, passant pels subproductes de la factoria Walt Disney. I, tanmateix, sobta com el que és la vida i la seua pulsió competitiva per l’existència és poques vegades interpel·lada: quasi mai no es pregunten quins són els estímuls biològics que esperonen els éssers vius a tindre aquest comportament, siga agressiu o aparentment pacífic. I dic aparentment perquè en la lluita per l’existència no hi ha entitat biològica que no desenvolupe totes les estratègies possibles per a la supervivència dels seus gens.
Fa un parell de setmanes, Manuel Vicent publicava en El País una de les seues habituals i suggerents columnes. En aquest article, titulat “Petirrojo” (“Pit-roig”), escrivia amb entusiasme: “El pit-roig no és un ocell audaç, sinó simplement confiat, perquè després d’estiuejar durant segles a Escandinàvia, Holanda o Anglaterra, du aquesta coexistència pacífica codificada en el seu cervell, tot i que aquest és de la mida d’un cacauet.” I insistia en aquesta tesi del caràcter de bon jan del rupit o pit-roig, que tan sovint ens acompanya en el jardí: “Un matí de novembre es presenta a l’ampit de la finestra i, sense pensar-s’ho dues voltes, en una revolada es posa en una taula per picotejar les engrunes de l’esmorzar.” I això li servia per desenvolupar posteriorment una insospitada i complicada paràbola amb el president de l’estat espanyol: “El pit-roig audaç seria Rodríguez Zapatero, que s’ha ficat fins al fons en la cuina del poder.”
No cal dir que la mirada de Vicent d’aquest ocell és purament literària. El pit-roig és insectívor, i no acostuma a menjar molles de pa, com ara els teuladins. I a l’igual que s’esdevé amb els coloms (que tan injustificadament se’ns presenta com a símbol de la pau), el pit-roig no és un ocell especialment pacífic. Ans al contrari, aquesta actitud descarada i “confiada” amb què ens fiten els mascles, quasi sempre des d’una petita talaia, i ens mostren el pit ataronjat, no és més que un acte de tipus admonitori, una advertència, un clam d’ego. En realitat, el pit-roig és un dels ocells més insociables de tota la nostra ornitofauna, i si descobreix pel seu territori algun altre congènere, no dubtarà a llançar-se sobre ell i guerrejar amb una xardor inaudita. Això ho va demostrar fa uns anys l’etòleg Niko Tinbergen en un bonic experiment recollit en el seu llibre L’estudi de l’instint: en el territori d’un pit-roig va instal·lar un borrissol de plomes ataronjades enganxades per un filferro, i immediatament el pit-roig es va llançar sobre aquell parany, reiteradament, amb una insistència i violència sorprenent.
Com podeu observar, el pit-roig no és un bon símbol de sociabilitat. En realitat, el que duu codificat en el seu cervell “de cacauet” és la defensa del territori fins a la mort. I és ben fàcil de comprovar: poseu en el vostre jardí algun objecte ataronjat i veureu l’embranzida del rupit guerrer. Sens dubte, Manuel Vicent es quedaria espaordit. És necessari que el nostre admirat columnista estudie una mica d’ornitologia abans d’engegar la seua pirotècnia metafòrica. La idea era bona: llàstima que l’ocell fóra un impostor.
El Temps/ 1139/14 abril 2006
Enllaços
NikoTinbergen
The Tinbergen Brothers
broc 9:26 PMOcells de faula
Des de fa segles, els animals ens sentim observats pels humans. Quan volen parlar d'ells sense aixecar la llebre, ens agafen a un dels nosaltres i, sense encomanar-se a cap etòleg, ens fan aparèixer en contes, faules i bestiaris com exemple d'astúcia, saviesa, força, lleialtat, paciència, traïdoria, murrieria i altres penjaments. El pit-roig ha tingut la sort de fugir d'aquest parany. Quan Manuel Vicent el pintava com un ocell de faula, Martí Dominguez l'ha vingut rescatar.
El cervell de cacauet del pit-roig de Manuel Vicent
Martí Dominguez
És freqüent –i fins a cert punt natural– la percepció romàntica que la major part dels nostres intel·lectuals tenen encara de les coses de la natura. Josep Pla alertava del risc de projectar les nostres matusseres percepcions humanes sobre els éssers vius. En molts sentits, els escriptors tenen percepció de la natura de caire moralista, una mescla de La Fontaine i Samaniego, passant pels subproductes de la factoria Walt Disney. I, tanmateix, sobta com el que és la vida i la seua pulsió competitiva per l’existència és poques vegades interpel·lada: quasi mai no es pregunten quins són els estímuls biològics que esperonen els éssers vius a tindre aquest comportament, siga agressiu o aparentment pacífic. I dic aparentment perquè en la lluita per l’existència no hi ha entitat biològica que no desenvolupe totes les estratègies possibles per a la supervivència dels seus gens.
Fa un parell de setmanes, Manuel Vicent publicava en El País una de les seues habituals i suggerents columnes. En aquest article, titulat “Petirrojo” (“Pit-roig”), escrivia amb entusiasme: “El pit-roig no és un ocell audaç, sinó simplement confiat, perquè després d’estiuejar durant segles a Escandinàvia, Holanda o Anglaterra, du aquesta coexistència pacífica codificada en el seu cervell, tot i que aquest és de la mida d’un cacauet.” I insistia en aquesta tesi del caràcter de bon jan del rupit o pit-roig, que tan sovint ens acompanya en el jardí: “Un matí de novembre es presenta a l’ampit de la finestra i, sense pensar-s’ho dues voltes, en una revolada es posa en una taula per picotejar les engrunes de l’esmorzar.” I això li servia per desenvolupar posteriorment una insospitada i complicada paràbola amb el president de l’estat espanyol: “El pit-roig audaç seria Rodríguez Zapatero, que s’ha ficat fins al fons en la cuina del poder.”
No cal dir que la mirada de Vicent d’aquest ocell és purament literària. El pit-roig és insectívor, i no acostuma a menjar molles de pa, com ara els teuladins. I a l’igual que s’esdevé amb els coloms (que tan injustificadament se’ns presenta com a símbol de la pau), el pit-roig no és un ocell especialment pacífic. Ans al contrari, aquesta actitud descarada i “confiada” amb què ens fiten els mascles, quasi sempre des d’una petita talaia, i ens mostren el pit ataronjat, no és més que un acte de tipus admonitori, una advertència, un clam d’ego. En realitat, el pit-roig és un dels ocells més insociables de tota la nostra ornitofauna, i si descobreix pel seu territori algun altre congènere, no dubtarà a llançar-se sobre ell i guerrejar amb una xardor inaudita. Això ho va demostrar fa uns anys l’etòleg Niko Tinbergen en un bonic experiment recollit en el seu llibre L’estudi de l’instint: en el territori d’un pit-roig va instal·lar un borrissol de plomes ataronjades enganxades per un filferro, i immediatament el pit-roig es va llançar sobre aquell parany, reiteradament, amb una insistència i violència sorprenent.
Com podeu observar, el pit-roig no és un bon símbol de sociabilitat. En realitat, el que duu codificat en el seu cervell “de cacauet” és la defensa del territori fins a la mort. I és ben fàcil de comprovar: poseu en el vostre jardí algun objecte ataronjat i veureu l’embranzida del rupit guerrer. Sens dubte, Manuel Vicent es quedaria espaordit. És necessari que el nostre admirat columnista estudie una mica d’ornitologia abans d’engegar la seua pirotècnia metafòrica. La idea era bona: llàstima que l’ocell fóra un impostor.
El Temps/ 1139/14 abril 2006
Enllaços
NikoTinbergen
The Tinbergen Brothers