Dissabte, 11 de febrer
Apunt d'en Broc: "instints animals"
M'han donat d'alta i torno a rondar pel meu petit territori. La casa. El del carrer el trepitjo a estones: ensumo, pixo, cago, ventilo les ferides i poca cosa més. Un pal perquè amb la campana no puc arreplegar res del terra i els sorolls m'arriben augmentats. Però em trobo millor: em foto 2 potets de mejar de règim al dia (una mena de paté amb arròs) i dormo el que vull, que és el que em va.Quant a bordar, em regulo, que em fa mal. Només ho faig amb els nens que m'emprenyen amb el timbre, perquè sàpiguen que he tornat. Dels altres passo.
Aquests dies he comprovat una cosa: els humans també pateixen. Quan no són amb mi, estan seriosos i descentrats; i quan estem junts i em treuen la campana, no paren de controlar-me perquè no m'aixequi el vestit-samarreta i en faci una de grossa. I no és que no els ho agraeixi, que em conec els instints, però m'atabalen.
La pedra estomacal, me l'han posada ben a la vista perquè escarmenti i no me'n foti cap més. Mmm tant de bo fos un lloro com aquest per poder parlar...
Dissabte, 4 de febrer
Broc stone
Broc stone és com em diuen ara. I que consti que no bordo com els Rollings ni m'ha donat per ballar el rock and roll. La cosa va de pedres, i no precisament a la sabata. A l'estómac la tenia i no sé pas com hi devia anar a parar...La mas se l'ha endut a casa en un potet per pesar-la: 11 grams de pedra de riu polida i arrodonida, que guardarà de record. Aix.. em sento com un llop de conte!!!Em recupero molt bé, però encara em queden tres dies de clínica. Tancadet en una gàbia, amb la campana, el gota a gota i un llibret d'amor de Thomas Mann, Amo i gos, que m'ha regalat la mas perquè em distregui i no m'enyori tant.