Divendres, 11 de novembre
Una de bèsties
Trec el morro després d'unes setmanes de descans forçat. He estat ferit en acte de servei: mentre jugava a dominar un gosset que apareix de tant en tant per la plaça. I el que va començar sent un joc va acabar en drama. L'amo del gosset, que era un d'aquells que no sap com les gastem els gossos, es va ficar pel mig i jo li vaig mossegar la mà... Però les ferides no em vénen d'aquesta banda. Me les va fer un col·lega, un Snauser gegant que, aprofitant que jo estava enfeinat, es va afegir a la batussa i em va deixar el llom fet un mapa. Ara ja torno a córrer, i llueixo un tatoo natural i personalitzat. Però estic trist i deprimit. No he pogut llepar-me les ferides (no m'hi arribava), i continuo sense entendre les raons del col·lega. La mas diu que als 8 anys ja hauria de saber que de desil·lusions també és viu. I m'ha explicat aquest conte del Llibre de les bèsties perquè em vagi espavilant.
El llibre de les bèsties
Ramon Llull
Quan Renard hagué dit el seu exemple, la Serpent, que era un dels consellers del rei, en digué aquest altre: -En un estany vivia un agró que estava acostumat a pescar sempre. L'agró envellí i per la vellesa se li escapava la pesca moltes vegades. Pensà la manera d'ajudar-se amb enginy i amb astúcia, però ell mateix fou la causa de la seva mort.
El Lleó li demanà que expliqués com va ser això. -Senyor rei -digué la Serpent-, l'agró estigué un dia sencer sense pescar, i s'estava a la riba de l'estany, tot trist. Un cranc se sorprengué que l'agró no pesqués com solia, i li demanà per què estava així pensarós. L'agró plorà i digué que li feien llàstima els peixos d'aquell estany, amb els quals havia conviscut tant de temps, i que planyia la seva mort i el seu mal, ja que dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven de venir a pescar allí. «Aquells pescadors són savis mestres en la pesca i cap peix no se'ls pot escapar, i agafaran tots els peixos de l'estany.» El cranc, en sentir això, tingué molta por i ho digué als peixos que vivien a l'estany. Tots els peixos es reuniren i anaren a trobar l'agró, al qual pregaren que els donés consell. «No hi ha altre consell», digué, «sinó un: és a dir, que jo us porti tots, d'un en un, a un estany que està una llegua a prop d'aquí. Allí hi ha moltes canyes i molt de fang, i els pescadors no us hi podran fer mal.» Tots ho tingueren per bo, i cada dia l'agró prenia tants peixos com volia, i feia veure que els portava a l'altre estany; però es posava sobre un puig i es menjava els peixos que portava i després tornava a buscar-ne més. Així ho va fer durant molt de temps i vivia sense molestar-se a pescar. S'esdevingué un dia que el cranc li demanà que el portés a l'estany. L'agró estengué el seu coll i el cranc s'hi agafà amb les seves dues mans. Mentre volava així amb el cranc al coll, el cranc s'estranyava de no veure l'estany on es pensava que l'agró el portava. Quan l'agró fou a prop d'on solia menjar, el cranc veié les espines dels peixos que s'havia menjat i s'adonà de l'engany que l'agró feia. El cranc es digué: «Mentre tens temps, cal que et defensis d'aquest traïdor que se't vol menjar.» Aleshores el cranc estrenyé tan fort el coll a l'agró que li trencà, i caigué a terra mort. El cranc se'n tornà amb els seus companys i els explicà la traïció que l'agró els feia; per la qual, l'agró fou la causa de la seva mort.
Ramon Llull. El Llibre de les Bèsties. Editorial Clàssics catalans.