Dijous, 12 de maig
Okupes de capdesetmana
Poques novetats. Mentre espero amb impaciència la trucada que m'ha de canviar la vida (la dels amos de la gosseta que em van prometre), em passo el dia fent volar coloms. Bé, siguem precisos: em dedico a empaitar a dues tórtores que han triat una branca del meu arbre com a niu. Quan les vaig veure per primera vegada, un divendres d'abril, no vaig bordar ni res perquè les vaig prendre per uns coloms del veïnat...
Però, noi, l'endemà, quan vaig veure la femella allà quieta que no parava de cantar i el mascle amunt i avall amb les branquetes, se'm va pujar la mosca al nas. Allò no era una acampada de cap de setmana sinó una okupació! I què havia de fer jo? Doncs empaitar-les i bordar-les perquè se n'anessin. Les vaig marejar tant que al final van fotre el camp. I bé... ja sé que això no es fa, que em vaig deixar portar per l'instint i que la por a perdre protagonisme em va encegar.
Però aquesta guerra no ha fet més que començar: cada dissabte hi tornen. I aquesta insistència em fa pensar que aquí passa algo raro. Potser vaig equivocat, eh, però per mi que aquesta parelleta ja té niu i s'ha apuntat a la moda dels vols barats i fan turisme de cap de setmana... o que són unes tórtores que passen de la de seva espècie i han triat el meu arbre per veure's d'amagat... I se'm fan les dents llargues, és clar.
Broc nervioset
broc 8:23 PMOkupes de capdesetmana
Poques novetats. Mentre espero amb impaciència la trucada que m'ha de canviar la vida (la dels amos de la gosseta que em van prometre), em passo el dia fent volar coloms. Bé, siguem precisos: em dedico a empaitar a dues tórtores que han triat una branca del meu arbre com a niu. Quan les vaig veure per primera vegada, un divendres d'abril, no vaig bordar ni res perquè les vaig prendre per uns coloms del veïnat...Però, noi, l'endemà, quan vaig veure la femella allà quieta que no parava de cantar i el mascle amunt i avall amb les branquetes, se'm va pujar la mosca al nas. Allò no era una acampada de cap de setmana sinó una okupació! I què havia de fer jo? Doncs empaitar-les i bordar-les perquè se n'anessin. Les vaig marejar tant que al final van fotre el camp. I bé... ja sé que això no es fa, que em vaig deixar portar per l'instint i que la por a perdre protagonisme em va encegar.
Però aquesta guerra no ha fet més que començar: cada dissabte hi tornen. I aquesta insistència em fa pensar que aquí passa algo raro. Potser vaig equivocat, eh, però per mi que aquesta parelleta ja té niu i s'ha apuntat a la moda dels vols barats i fan turisme de cap de setmana... o que són unes tórtores que passen de la de seva espècie i han triat el meu arbre per veure's d'amagat... I se'm fan les dents llargues, és clar.
Broc nervioset
Dissabte, 29 d'abril
Passar l'anell
Ahir em van passar l'anell. I em sento com un nen que conté l'alè i amaga el secret ben fort entre els palmells. Algú va dir que 7 anys - o n'eren 15? - no són res, i que mai s'ha de perdre l'esperança. Però aquesta senyora sempre m'ha passat pel costat sense saludar. I que consti que mai he perdut passada. Gossa que passa, gossa que ensumo i provo de muntar, sense èxit... perquè l'amo l'estira i se l'endú. Si d'això en diuen llibertat d'expressió...
Ahir a la nit em van passar una trucada. Em demanaven si volia muntar una gosseta d'atura, i com em sento enmig d'un conte de fades encara no m'ho crec. Estic content i tinc pessigolles a la panxa, perquè algú m'ha triat d'amagat i perquè encara falta un mes per a la trobada. I sé que el temps em passarà lent i que haurè de contenir l'alè perquè els altres gossos no endevinin qui té l'anell.
Broc que s'ho munta
broc 6:33 PMPassar l'anell
Ahir em van passar l'anell. I em sento com un nen que conté l'alè i amaga el secret ben fort entre els palmells. Algú va dir que 7 anys - o n'eren 15? - no són res, i que mai s'ha de perdre l'esperança. Però aquesta senyora sempre m'ha passat pel costat sense saludar. I que consti que mai he perdut passada. Gossa que passa, gossa que ensumo i provo de muntar, sense èxit... perquè l'amo l'estira i se l'endú. Si d'això en diuen llibertat d'expressió...Ahir a la nit em van passar una trucada. Em demanaven si volia muntar una gosseta d'atura, i com em sento enmig d'un conte de fades encara no m'ho crec. Estic content i tinc pessigolles a la panxa, perquè algú m'ha triat d'amagat i perquè encara falta un mes per a la trobada. I sé que el temps em passarà lent i que haurè de contenir l'alè perquè els altres gossos no endevinin qui té l'anell.
Broc que s'ho munta
Dilluns 11 d'abril
Ecosferes animals
Ja no sóc l'únic animal censat a la casa. Deixant de banda els falsiots, que estan al caure, i les formigues, que ens visiten a l'estiu, des de fa un mes comparteixo espai i carinyo amb 5 camarons nanets que va portar la mas del Cosmocaixa. No és la classe de companyia demanava però què hi farem...
Després d'observar-los dins la seva ecosfera, tinc clar que són autosuficients. En el seu petit món d'aigua salada, una bola de vidre hermètica i transparent, ho tenen tot: companys, menjar i les vuit hores de llum que necessiten per viure. No ho hagués pas dit al començament, eh! perquè quan van arribar a casa, després d'un viatge de 4 hores pels carrers de Barcelona dins la bossa de la mas, els camarons estaven ben transparents i amb un company menys...
Pero sembla que el lloc els prova. Ara ja s'han refet, estan gordets i han agafat el color vermellet de les gambetes. I no m'estranya, perquè viuen en un paradís com el que surt als llibres: sense baralles i sense neguits. Com que ho tenen tot fet, es passen el dia jugant amb les pedretes, amagats dins les petxines i nedant tranquil·lament. Aquests no saben què és l'estrés. Només s'alteren una mica i comencen a nedar com bojos quan m'acosto per ensumar-los i llepar-los.
Ara... em tenen ben intrigat. ¿Què em voldran dir quan s'encasten al vidre i em miren tan fixament?
broc 5:39 PMEcosferes animals
Ja no sóc l'únic animal censat a la casa. Deixant de banda els falsiots, que estan al caure, i les formigues, que ens visiten a l'estiu, des de fa un mes comparteixo espai i carinyo amb 5 camarons nanets que va portar la mas del Cosmocaixa. No és la classe de companyia demanava però què hi farem... Després d'observar-los dins la seva ecosfera, tinc clar que són autosuficients. En el seu petit món d'aigua salada, una bola de vidre hermètica i transparent, ho tenen tot: companys, menjar i les vuit hores de llum que necessiten per viure. No ho hagués pas dit al començament, eh! perquè quan van arribar a casa, després d'un viatge de 4 hores pels carrers de Barcelona dins la bossa de la mas, els camarons estaven ben transparents i amb un company menys...
Pero sembla que el lloc els prova. Ara ja s'han refet, estan gordets i han agafat el color vermellet de les gambetes. I no m'estranya, perquè viuen en un paradís com el que surt als llibres: sense baralles i sense neguits. Com que ho tenen tot fet, es passen el dia jugant amb les pedretes, amagats dins les petxines i nedant tranquil·lament. Aquests no saben què és l'estrés. Només s'alteren una mica i comencen a nedar com bojos quan m'acosto per ensumar-los i llepar-los.
Ara... em tenen ben intrigat. ¿Què em voldran dir quan s'encasten al vidre i em miren tan fixament?